Hi ha dies en la memòria que són d’un cel cultíssim[1], net i lluminós, d’un atzur, d’un açul, intens i infinit. Tenen l’olor particular de la palma blanquejada, aire de festa i semblant de primavera. Hi ha xiques que riuen perquè porten trenes i coletes, i estrenen conjunt. La gent se saluda, i se sent la música i les rodetes de joguet que els xics arrosseguen pel terra, i n’hi ha globus que floten i es passegen en ramats apretats de formes i colors. Uns quants acaben nugats a algunes monyiques o a les anses d’una sillita, i dies després agonitzaran, arrugats i cansats, en el sostre de les cases. Però un d’ells aconseguix escapar, volar lliure i anar-se’n alt, molt alt. Els ulls miren a l’atzur, i el globus s’instal·la en la memòria d’este dia en que comença la felicitat.

^[1] Esta bellíssima adjectivació del blau del cel la prenc d’un escriptor, que diu haver-la llegit en el Diario de un escritor burgués (1979) de Francisco Umbral.

Estimades autoritats municipals i eclesiàstiques, president i membres de la Junta Major de Confraries de Setmana Santa de Monòver, família, amics i, sobretot, confrares: bona nit. En primer lloc vull agrair la confiança dipositada per aquells que han fet possible el meu nomenament com a pregoner. No mentisc si dic que és un honor i un orgull, i ho és encara més sabent que estic ací equiparat i ocupant el lloc de dos persones que han sigut necessàries i determinants en la meua vida confrare, a les que respecte i estime molt, i que no van poder acceptar este encàrrec ni malauradament estan hui ací. A l’agraïment que ja de per sí lis devia i lis deuré, hauré d’afegir ara el d’haver-me fet pregoner sense saber-ho, però volent-ho. Capritxos de la vida.

A mi també em sobraven motius i inclús excuses, per cert totes ben certes: la feina, el poc temps, la circumstància personal... i també el fet de que soc encara jove i em falta experiència i consciència vital per a parlar amb prou coneixement sobre res que no siga la problemàtica de qualsevol altre millenial. Espere que la vida, i la Junta Major de Confraries, em donen una segona oportunitat dins de molt temps, quan ja tinga, de veres, coses importants que contar, i temps per a preparar-ho.

Però si estic aquí és perquè jo no podia dir que no. I no per el protagonisme que m’atorga pujar a l’escenari del poble i concentrar uns minuts la vostra atenció, i rebre el vostre aplaudiment; tampoc per l’ambició de deixar el meu nom inscrit en la nostra xicoteta història local. Si no podia dir que no era per dos raons realment transcendentals: la primera i més important, perquè no podia donar-li eixe disgust a ma mare, protagonista de la meua història, i que sense dubte era la primera que volia vore’m aquí —després he sabut que altres de vosaltres també ho esperàveu, i m’emociona que així ho sentireu i que m’ho hageu transmès—; i la segona raó, perquè no podia renunciar a l’oportunitat de reflectir en paraules algunes coses que m’habiten en un lloc profund i íntim, i que ara vinc a revelar-vos.

Perquè sí, este és un conjunt caòtic i prematur de reflexions molt personals, de sentiments, de confessions i de memòria; és un pregó heterodox i inacabat de la meua Setmana Santa i de la meua experiència confrare. Ja ho comenceu a vore i a sentir: vinc a contar-vos una veritat molt meua, però que “no per ser molt meua deixa de ser de molta gent”[2]. Potser també siga vostra. I aquí la teniu.

² Berta García Faet, El arte de encender las palabras (2023).

MANYACO

Quan pense en eixos dies de color blau, de plenitud, me’n recorde d’un xiquet de mirada trista, que passeja per ells amb el cap baix i la ment i la vista emboirades, però que alhora sent com si el tremolar de les palmes li fera cuscanelles en les cames. El que passa és la brisa de març o d’abril sobre les pantorrilles descobertes pel pantaló curt d’estreno; és la ruptura animada i desitjada d’una avorrida rutina; és sobre tot la il·lusió de les vespres més anhelades, la mateixa excitació que precedix a una excursió assenyalada, o al seu aniversari, o també —i sobretot— al dia de Reis.

Ara que contemple a este manyaco en els indrets de la memòria, sent la pena i la nostàlgia de la innocència i de tantes altres coses i oportunitats ja passades, algunes perdudes per sempre, i sé que conforme passen els anys les enyoraré més i més. Jo volguera tindre quatre, cinc, sis anys, i lluir la palma, i anar a la processó de la mà de ma mare. Però ja no és eixe el meu temps, ni el meu paper. Quan em vaig vore portant del braç a la meua neboda Gema a un d’eixos dies atzurs, ho vaig comprendre. Ara que pense en este xic del que vos parle, i del que em separen uns quants anys, ho veig també prou clar. Per això li diré:

vine, Carlos, que anem a contar
una xicoteta part de la nostra història,
i un poc del que ens hem aveat,
del que ja sabem i del que hem aprés,
sobre la vida, els dies feliços
i alguna cosa més.

Recorde aquelles nits d’hivern en que, mentre sopàvem, ma mare em deia: “sents?”, i s’alçava ràpidament de la taula. Eixíem a la terrassa i escoltàvem tambors, i potser també trompetes: qui són?, preguntava jo. “És la banda del Sepulcre”, “són els de la Soledat”... ella feia com que les reconeixia de veres sense tenir-ho massa clar, i jo... m’ho creia.

La qüestió és que en ma casa he sentit des de xicotet la emoció progressiva que produïa escoltar els primers assajos de l’any. També la de vore com, poc després del Nadal, anaven apareixent per casa les vestes i les capes. La de les mones els Dijous de Berena. La de les intenses xarrades nocturnes sobre els assumptes de la confraria. Em posava definitivament nerviós quan, assomat amb prou dificultat al muret de la terrassa, veia el garatge de Pepe el pintoret obert per a repartir els ciris del Cristo. Era el senyal: ja sí, no quedava res.

Va haver uns anys en que, mentre va durar la quaresma, em vaig dedicar a pintar, de forma obsessiva i sobre tots els papers que encontrava per casa, les imatges de la Setmana Santa, mirant amb atenció les fotografies que apareixien diminutes en el programeta de mà. Inclús una vegada, en una vesprada de màxima inspiració, vaig fer amb plastilina la figura i les antigues andes del Cristo, fins i tot amb les roses i els lirios, i a la creació no li faltava detall: tan bé va quedar que ma mare va voler fer una foto de record, però eren altres temps i la càmera de fotos, o no funcionava, o no tenia carret.

Però com deia, el que més vaig fer van ser dibuixos, i estos tenien normalment una protagonista indiscutible: la Dolorosa. De fet, tinc un record un poc borrós que, per desgràcia, ja no puc contrastar, d’un dia en que li vaig mostrar un d’eixos esbossos a ma tia Mª Nieves, i ella el va contemplar admirada, oferint-me una validació que em va deixar esta empremta en la memòria.

Sobre la Dolorosa, no sabria dir què era el que em causava més fascinació: si el sentit familiar d’allò que figurava —la mare que perd al seu fill—, la delicadesa estètica de la escultura, o la seua suggestiva carrossa, d’una caoba que als meus ulls infantils pareixia de xocolate, i que aleshores encara simulava flotar sobre un núvol d’incienso creat per les quatre amenaçadores àguiles dels cantons. El cas és que durant prou temps vaig repetir en casa que, quan fora major, em faria de la Dolorosa. Prompte vaig canviar d’opinió, per a descans de la meua família —però en secret puc contar que en mi queda el rastre d’aquella fixació platònica i infantil—.

CAPIROTS

I és que tots, a la meua família, hem sigut del Cristo. Mon pare es va apuntar amb mon tio Antonio, allà per l’any seixanta-huit o seixanta-nou, i fins el dos-mil tretze va ser costalero. Ma mare també se va atrevir a eixir quan les dones encara ho tenien prohibit. El meu germà i tots els meus cosins van seguir a mon tio Rico en la banda, i redoblaven tot l’any, per tots els puestos i amb tot el que tingueren a mà, donava igual el què: llapis, coberts, les pròpies mans... ja ho sabeu, és molt fàcil reconèixer a un xiquet o un adolescent que toca en una banda. Però jo, com sempre, vaig ser la nota discordant, i no em vaig interessar pel tambor.

Havia dies que, en casa dels nostres auelos, de l’Uvo i la Uva, allà en l’Alameda, jugàvem a la Setmana Santa. Amb la granera representàvem al Nazareno o al Cristo, i marcàvem el pas. En el garatge, durant les últimes setmanes de Quaresma, l’Uvo, Pepe l’Estudiant, que sabia fer de tot, feia capirots amb una agilitat que m’impressionava. Confessaré, això sí, que no m’oblidaré mai del mal que feien, de dur com estava el cartró, i per això vaig evitar posar-me’ls tant com vaig poder. Puc assegurar que ningú va agrair més que jo l’aparició dels capirots de plàstic. 

FOTO

En l’any 2007, el nostre paisà Paco Bernabé va pronunciar, en este mateix escenari, el primer pregó de la Setmana Santa del poble. Jo estava per aquí i aquell text em va respondre a preguntes que encara no sabia que tenia, i em va produir un gran impacte.  De fet, quan en 2014 vaig rebre l’encàrrec d’acompanyar una antiga foto del Cristo amb uns paràgrafs per a la revista Cruz de Guía, vaig escriure un text de ficció, inspirat per les següents paraules del seu pregó, que reflexionaven de forma senzilla, però tan sincera i tan cartera, sobre el concepte d’allò permanent: 

En estos dies m’he rellegit eixe article i, encara que hui no l’escriuria igual —vos confessaré que ara em pareix massa cursi—, m’agradaria reproduir-lo, perquè li tinc estima, per evocador i per especial, i perquè ara acaba de complir deu anys. Espere que no vos importe:

Vuelves. Los recuerdos se agolpan en tu cabeza, en tu retina, cuando entras a esa casa donde tanto viviste y jugaste, y donde tanto les quisiste. Huele a ellos: a tabaco y a comida, a vino y a jabón.

Hay en el antiguo recibidor una foto en un marco viejo, pasado, desgastado. Recuerdas cómo, por su lado, fueron pasando otras instantáneas; aquellas que de antiguas quedaban ridículas, y que al final siempre hacían reír a todos en los momentos de reunión: su santo, su cumpleaños, Navidad… Pascua. Pero aunque estas imágenes iban y venían, allí siempre permaneció esa misma fotografía. Él, permaneciendo; y nosotros, cambiando, desapareciendo.

Siempre ha habido algo en Él que ha hecho que te estremezcas por dentro. Hubo un tiempo infantil en que te daba miedo. Otro en que sentías una curiosidad callada ante esas imágenes místicas, y que precedió a un adolescente desinterés por ellas y por todo lo que las rodeaba. Pero a pesar de ello, esos ojos que ahora te devuelven la mirada desde la foto nunca, jamás, te han dejado indiferente…

Poco después, alguien ha hecho que hayas salido a la búsqueda de esa silenciosa mirada. Y ahí estás, al filo de la medianoche, apretado entre la gente, a oscuras, y padeciendo una brisa húmeda que te cala los huesos, mientras observas cómo sale la cofradía de tu infancia. Alguien te pisa; simula que quiere pasar, pero en realidad quiere ponerse delante. A tu izquierda, dos señoras charlan mientras comen pipas; y a tu derecha, un par de niños lidia con el sueño, uno con cierto temor entre los brazos de su padre, y el otro interrogando a su madre sobre todo aquello que ve y que, para él, es nuevo y fascinante.

Todo cambia cuando comienzan a sonar los tambores. El corazón se te encoge, se te eriza la piel y los ojos se te humedecen. En tu cuerpo resucitan sensaciones que ni tú recordabas de las ocasiones en que vestiste de capucho, y lo hacen de un modo tan real que si cerraras los ojos te creerías dentro de la procesión: aquel tacto frío del raso del antifaz y la humedad de tu aliento en su interior; la balsámica calidez de la cera del cirio a través de los guantes, el agarrotamiento de las piernas, el alivio de quitarse el cartón de la cabeza...

Las señoras que charlaban a tu lado, y que ahora han callado y miran fijamente lo que anuncian los tambores, se te asemejan cada segundo más a aquellas por las que vives y que por ti vivieron y padecieron. Aquellas que encendían una velita cuando había incertidumbre y rezaban junto a esa foto del recibidor, llorando en silencio dolores y soledades que a nadie contaron jamás.

Mirando a tu otro lado ves, en uno de los niños, el fiel reflejo de aquel que compartió contigo infancia, familia y juegos. Y en el otro, sorprendido, te ves a ti mismo, asustado pero curioso ante lo que ocurre. Entonces, ese tú con tantos años menos que está en brazos de su padre, y que por algún motivo parece que ahora tiene los ojos del tuyo, señala hacia delante: “¡Ya está ahí!”.

Vuelves la vista y sales de tu ensueño. Los tambores retumban tanto que el pecho te vibra, y ahora las manos te tiemblan. Diriges los ojos hacia Él, y entonces esa mirada silenciosa, que es la que te observaba desde la foto, se despliega en un torrente de mudas palabras.

Y ahora, en la oscuridad de esta noche, Él te dice tantas cosas, entre todo el gentío y los espejismos y recuerdos que te ha provocado su presencia, que tú sólo puedes permanecer callado. Y cuando, aturdido y por instinto, te vas alejando de allí, sientes entre tus dedos la calidez y el olor a tabaco de la mano de aquel que te llevaba a casa después de la procesión, y que hasta hoy, aunque hace mucho que no está, ha conservado en casa aquella foto sobre el recibidor.
 

Jo tenia quinze anys quan Paco Bernabé va pronunciar el seu pregó, i més o menys per eixe moment va ser quan van aparèixer —o al menys jo vaig tenir— els capirots plàstics, lleugers i fresquets, que vos nomenava abans. La novetat, no obstant, va ser rebuda per algunes persones com una corrupció de la tradició. Corria el primer decenni dels dos-mil i, realment, tot avançava massa de pressa, també en el món de les confraries del poble: noves processons que hui ens pareixen quasi centenàries, un nou calendari, noves imatges, nous passos... Ens creiem que presenciem la mateixa Setmana Santa que els nostres avantpassats, però la veritat és que és molt diferent a com era fa només vint o vint-i-cinc anys. Els canvis han sigut molts, i no sempre ben rebuts, ni tampoc encertats. El cas és que la costum, sotmesa a la creativitat del poble, coneix noves formes d’expressió que poden assegurar la seua adaptació i la seua supervivència.

 Moltes voltes m’he preguntat, jo mateix i amb gran amics confrares com Nico, Mario o Marcial, fins on és possible la innovació sense trair la tradició, i no sempre ho he tingut clar. Hui, crec que la clau està en no abandonar les essències que ens donen fonament; unes essències que no, no depenen de la seua antiguitat ni tampoc és possible captar ni reproduir amb la càmera del mòbil. Es tracta de les creences, clar, però no només de les exclusivament religioses; parle de la veritat dramàtica i esperançadora que batega baix del relat de la Passió i la Resurrecció, i que ens apel·la de forma individual i també col·lectiva; em referisc també a la forma en què, entre nosaltres, interpretem i transmetem eixos missatges i les nostres imatges.  

Moltes vegades m’he preguntat en quin moment va passar: quan vaig creuar les fronteres de la infantesa, i després de l’adolescència, i les vaig deixar enrere? Fa temps que entre les meues amigues i els meus amics compartim la certesa del “ens hem fet majors”, i reconec en els problemes que compartim els límits de la joventut, però em resistisc a creuar-los. En este moment de ma vida puc tornar la vista al xiquet que m’habita i a la persona que ara soc i reconstruir el que ha passat, però no puc —ningú pot— endevinar el que vindrà. Què ens passarà? Què em passarà?

La vida és una successió de preguntes que no s’acaba mai. Quan som xiquets, totes partixen de la curiositat. Segons anem creixent, moltes les plantegem des de la incertesa. I quan som ja grans, és inevitable que apareguen algunes que només poden fer-se des de la incomprensió, i des del desconsol.

Perquè patim? Hem vingut a patir, ja siga per nosaltres, per la gent que volem, pel món que ens rodeja?

Perquè el temps passa tan ràpid i la vida és tan curta? Perquè envellim?

Perquè la mort no té consol? Perquè a voltes se salta l’ordre natural i mor qui no ha de morir?

El pitjor de tot és que madurar és entendre que la majoria d’estes preguntes, les més difícils, no tenen resposta en este món.

Quantes voltes ens hem vist a nosaltres mateixos pensant, “perquè a mi?”. Quantes voltes hem acudit als peus de les nostres imatges de Déu i sa Mare, demanant eixa explicació? En elles veiem reflectit el nostre patiment, la soledat, la injustícia, la malaltia, la mort. Realitats universals que abans o després ens afecten a totes i a tots.  

Per a sobreposar-se a tanta foscor, cal buscar la llum. Cal buscar el Remei, cal buscar l’Esperança. Molts ja ho sabeu: jo la vaig conèixer entre Monòver i Sevilla, i allí en la Macarena tinc atrapada una part del meu cor, i he viscut moments i sentiments que tinc gravats a foc en la memòria, i que jo creia que serien insuperables. Però la vida sempre ens sorprèn, i l’any 2022, el primer en què podíem celebrar les processons després de la pandèmia, vaig haver d’actuar, de forma inesperada i accidental, com a capatàs del pas de la nostra, en una de les experiències més intenses que he viscut com a confrare devot de l’Esperança, monovera o sevillana. Sense cap assaig, sense cap preavís, em veia al capdavant d’una quadrella de valentes dones i homes que, davant d’un temps i unes condicions molt difícils, van fer un grandíssim esforç i un fantàstic treball, que em va fer sentir molt orgullós.

Quan la processó del Silenci ja havia començat i ens preparàvem per a eixir de l’església, vaig recordar unes paraules de la vertadera capatàs, Macarena, publicades en el llibre del 75 aniversari del Cristo, i amb elles vaig voler dirigir-me a tota la quadrella en aquell moment de silenci i nerviosisme, que quedarà per sempre en el meu record; i que constituix la millor resposta a totes les preguntes, incloses les més desconsolades: “l’Esperança és com dir-li al Cristo, i a tot el món, que no està a soles. Que ningú està mai a soles”. Immediatament després, vaig fer sonar la campana i vam eixir al carrer.

Efectivament, la nostra Esperança és una representació de la companyia i el consol que trobem en Déu i en sa Mare, i de la confiança que dipositem en ells els creients. Però la imatge de la mare que seguix al fill de forma sempre ferma va més enllà: qualsevol persona que haja assumit l’amor incondicional que es dona a la descendència —fills, nets, nebots...— pot entendre el patiment de Maria, perquè es tracta d’un sentiment universal. Per això ploraven les dones de Jerusalem que veien a Jesús carregat amb la creu camí del Calvari, i també per això Ell lis va dir allò de: “no ploreu per mi, ploreu millor per vosaltres i pels vostres fills” (Lc 23: 28).  

Em conta ma mare que la primera volta que vaig eixir vestit de caputxo va ser el Dijous Sant de 1995. Jo encara no comptava els quatre anys i em van posar baix la custòdia de José Joaquín, Pisa, que portava l’estendard; del travesser penjaven dos cintes de seda de color encarnat que agafàvem son fill Sergio i jo. Aquell any, el Cristo va baixar en la seua particular peregrinació fins al barri Borrasca; aquella nit, se’ns va fer tan tard que, agafat a la cinta i sense parar de caminar, em vaig quedar adormit.

Van ser uns quants els anys en que la son va poder amb mi, i sé —perquè s’han encarregat de contar-m’ho— que, en alguna ocasió, Macarena i Lucia es van alternar amb ma mare per a dur-me en braços el que quedava de processó. Ara, anys després, soc jo el que ha vist als seus fills entornar els ulls algun Dijous Sant, o alguna vesprada de muntatge en els bancs de l’església; o inclús he tingut la responsabilitat de substituir-les a elles en certa ocasió. I això em fa pensar de nou, com vos deia al principi, en com actua la vida, assignant-nos nous papers i nous rols, igualant entre sí les nostres experiències individuals, elevant-les a la categoria col·lectiva.

Ara que acabe vull afirmar-ho sense dubte: el ser confrares ens unix en una vivència compartida, en un nosaltres en el que les persones ens donem la mà, en un nosaltres que associem inevitablement als nostres símbols i als nostres moments transcendentals. I jo he tingut la sort de viure-ho intensament i des de dins. Amb Kike, des de ben xicotets, ja compartia inquietuds, i ara vull pensar que l’ajude a anar a per elles. Vaig ser la mà dreta d’Enrique, i sempre he aprés molt d’ell, i crec que vam fer grans coses. No he vist a ningú portar amb tant d’orgull la medalla de la confraria com a Pisa. Vaig admirar la capacitat d’Epi de trencar les discussions amb el seu sentit de l’humor. Quan vaig per la casa-germandat, hi ha vegades que encara espere trobar-me a Ramón, i sé que als Tribis (i a molts de nosaltres) també els passa... allí també he pogut vore, i avear-me, del caràcter de confrare templat de mon pare.

En la confraria he tingut i he trobat amics. Entre els costaleros i les costaleres són tants que no els puc citar, però no em puc deixar Mari Carmen —la seua incorporació a la confraria la vam viure amb una intensitat indescriptible—, ni tampoc a Rafa: mai oblidaré la satisfacció que portava el dia que sa filla, Lucia, va eixir per primera vegada en processó. Ni la cara d’Andrea el primer dia que el seu nebot Iván es va vestir del Nazareno...[3]

³ Ara que revise el text per a la seua publicació, soc conscient de totes les persones que falten ací i que amb els nervis i la improvisació no vaig nomenar. Espere que totes elles accepten esta discreta i silenciosa disculpa.

HERÈNCIA

Voreu, de tota la Setmana Santa, per a mi, el moment més especial, el més rellevant, el més feliç, es el matí del Dijous Sant, quan unes quantes persones cobrim de clavells el pas del Cristo en un ambient de oberta intimitat. I sé que també és ben especial per a les meues companyes en esta feina, per a Lucia i per a Mamen, perquè son hereues de les seues mares, Filo y Mª Carmen, i les he vist donar-se la mà esquivant les espines de les roses; i és especial també per a Maria, amb la que he crescut any rere any en esta faena; i és especial per a tantes altres persones, i ho és ja per a xiquets i xiquetes com la meua neboda. En eixe moment en que ma mare ens arrima la safa de clavells, en eixe instant en que li’n done un a Gema i ella el punxa en el pas, estan les dos dones de la meua existència, està el que més m’importa de la meua experiència confrare, i crec que també de la meua vida.

 Vos ho he advertit: no era este un pregó convencional. Probablement no he complit les normes bàsiques, no escrites, en la confecció d’este text. M’excusaré, i m’haureu de perdonar, pel fet de que tots coneixeu, des de fa anys, la meua concepció un poc alternativa del nostre sistema confrare. En qualsevol cas, vos done les gràcies de nou, a la Junta Major de Confraries per cridar-me fa un parell de mesos, i a totes i tots per escoltar-me en esta nit, i m’acomiade de vosaltres dient...

 Que aquí teniu a aquell xiquet de mirada trista, i davant de tots vosaltres vull abraçar-lo, vull abraçar-me; i vull dir-li, vull dir-me: 

no t’has de preocupar
perquè el temps passarà
i sempre haurà un demà,
que portarà un nou dia atzur,
i serà Diumenge de Rams.
I mentrestant, la vida et donarà
l’oportunitat de continuar
lluitant, plorant,
rient, compartint;
en definitiva de continuar vivint,
amb l’esperança, amb la seguretat,
de que sempre tornaran
(de que ara mateix estan arribant)
ELS DIES FELIÇOS.